Els béns comunals són una herència de l'Imperi romà reinterpretada durant l'edat mitjana (Chouquer, 2019), i que ha anat desapareixent progressivament al llarg dels segles. Tanmateix, aquesta forma de gestió solidària del territori continua existint a molts països –especialment a zones de muntanya– i, des de finals del segle XX, s'ha revaloritzat com un model de governança col·lectiva amb futur.

A Galícia, les muntanyes comunals tenen una rellevància especial i es coneixen com Montes Veciñais a Man Común (MVMC), mentre que a Portugal reben el nom de Baldíos. El dret civil gallec consagra aquests terrenys com a inalienables i aliens a l'especulació urbanística (Llei 13/1989, de 10 d'octubre). Tradicionalment, les comunitats rurals els utilitzaven per garantir-ne la subsistència: pasturatge, agricultura, aprofitament forestal i gestió de l'aigua.

A mitjan segle XIX moltes d'aquestes muntanyes es van transformar en plantacions forestals productives, i durant el franquisme la intervenció del Patrimoni Forestal de l'Estat (PFE) va contribuir a separar el camp de la muntanya. Des de finals del segle XX, les comunitats han reprès la gestió col·lectiva, desenvolupat plans forestals amb suport de la Conselleria del Medi Rural de la Xunta de Galícia i combinant usos forestals i agrícoles. L'economia forestal continua sent dominant, amb una gran presència de pi i eucaliptus. Aquest darrer cobreix gairebé el 20% del territori forestal gallec, però representa més del 60% de la fusta tallada i transformada cada any.

A finals del 2018 hi havia a Galícia 3.312 muntanyes veïnals classificades a les quatre províncies. Destaca Ourense, que concentra gairebé el 38% del total i és, a més, una de les zones més castigades pels incendis forestals a Espanya, el segon país més afectat d'Europa. En aquest context, la figura de l'MVMC és una eina històrica i cultural crucial, amb implicacions socials, econòmiques i ambientals.

Actualment, les àrees més inflamables són les afectades per l'abandonament rural, i els MVMC s'estan organitzant per protegir les masses forestals. La recuperació del pasturatge i de cultius perennes ajuda a fragmentar la continuïtat del bosc, reduint així el risc que petits incendis rurals evolucionin cap a incendis extrems, tal com va passar a l'estiu del 2025. Amb això en ment, diverses comunitats han establert polígons agroforestals, eines impulsades pel govern gallec des del 2021. El seu objectiu és "recuperar i tornar a posar en producció terres amb alt potencial productiu que estan abandonades, infrautilitzades o que es podrien optimitzar", mitjançant la creació de parcel·les rendibles a partir de 10 hectàrees i amb l'acord de més del 70% dels propietaris. A la pràctica, l'extrema fragmentació del terreny dificulta el seu desplegament, però els MVMC (Centres de Gestió i Cooperació de Pobles) progressen més ràpidament mitjançant l'arrendament de parcel·les estratègiques mitjançant contractes d'explotació.

Vinya Martin Codax a la DO Monterrei al districte agroforestal de MVM

Mentrestant, a Galícia i al nord de Portugal (vegeu el FIRE RES Living Lab al Vale do Sousa), els cellers tenen dificultats per trobar parcel·les rendibles i contigües —malgrat l'abandonament agrícola— a causa de l'extrema fragmentació del terreny. Els polígons agroforestals ofereixen accés a parcel·les atractives, que sovint superen les 20 hectàrees, mitjançant arrendaments d'aproximadament 20 anys. Molts d'aquests polígons es troben en zones estratègiques per a la prevenció d'incendis. Aquest estiu, van demostrar la seva eficàcia proporcionant zones d'operació segures per als equips d'extinció d'incendis i conreant els perímetres per frenar la propagació del foc.

Vinya Martin Codax a la DO Rías Baixas al districte agroforestal de MVM

El celler Martín Códax ha invertit en noves plantacions dins de diversos polígons agroforestals, sis dels quals han estat certificats com a estratègics per FIRE WINE a la DO Rías Baixas (Goián, O Corgo, Pe Redondo, Leirado, Luneda) i tres a la DO Monterrei (Vences, Vilardevós, Castrelo do Val), una zona coneguda pels seus freqüents incendis forestals. Les superfícies cultivades van des de les 4 ha fins a les més de 60 ha, envoltades de boscos gestionats pel mateix celler amb objectius de biodiversitat i, en alguns casos, amb un enfocament turístic.